PER QUÈ UN BON PLA QUE NO IL·LUSIONA ACABA EN UN CALAIX

De ben jove, i reconec el punt de partida favorable que em va donar la vida, he estat de les que diuen que sí gairebé per instint. Sí als plans, sí a les aventures, sí als compromisos. Amb els anys, sí a negocis, sí a entrar en aquell projecte que ningú volia. I el sí que més m'ha canviat la vida, sí a formar una família amb un mariner.

Dir que sí m'ha obert gairebé totes les portes que de debò han importat. Durant molt de temps no vaig veure el revers, que cada sí és també un no a una altra cosa, encara que en el moment no ho notem.

Per això em vaig obligar a tenir un sistema, per petit que sigui. Al cafè del matí, abans que el dia comenci a demanar-me coses, repasso els objectius i em forço a triar-ne dos. El que més convé a l'empresa i el que més il·lusió em fa. Com els dos llibres que tinc a la tauleta de nit, un que sé que m'aportarà i un altre de pur gaudi. He après que no hi ha l'un sense l'altre, ni a la tauleta ni a la feina.

Porto aquest mateix sistema a cada pla que dissenyo per a una empresa. Hi ha una part innegociable i és de negoci, on som, on volem anar, què permet la realitat operativa. I n'hi ha una altra que per a mi pesa igual, entendre qui tinc al davant. Què el mou. Per què va començar. Quines nits no va dormir per arribar fins aquí.

Perquè un pla que és bo sobre el paper però que no il·lusiona qui l'ha de sostenir no se sosté. Per molt brillant que sigui, acaba sent això, un paper en un calaix.